Càncer: parlem-ne!

Ahir vam fer una xerrada a Valls de Torruella amb la Carme Villanueva, metgessa del PADES sobre el tema del càncer amb motiu de la marató. Com vam comentar a la xerrada, s’associa massa càncer a mort, cosa que no és certa en un percentatge molt alt. Això fa que l’impacte de la notícia sigui molt fort.

La xerrada va ser molt participada i en un moment de la xerrada, vaig  llegir un editorial d’una  revista mèdica de l’any 1980 ( fa més de 30 anys) de com parlar del càncer.  L’escrit està adreçat als metges però crec que és útil compartir-lo i rumiar-hi tots, pacients i metges.

“És essencial una discussió tranquil·la, sense presses, a soles amb el pacient. És prudent deixar que el pacient pregunti i important continuar la conversa l’endemà… La discussió ha d’evitar tecnicismes, defugint afirmacions precises o estadístiques de pronòstic, i, sempre que sigui possible, hauria de mantenir-se l’esperança… El pacient ha de contemplar el metge com una persona veraç que pot ser creguda i amb el qual es pot posar en contacte si nota símptomes que el  preocupen… És important una política de portes obertes. És necessari un seguiment personal i informal en el qual el pacient tingui un fàcil accés a la clínica sempre que ell o la família ho desitgin. No hi ha res pitjor que una comunicació seca del diagnòstic, amb poques explicacions, seguida de revisions esporàdiques, en les quals el pacient troba cada visita un metge jove diferent… Els problemes que comporta parlar amb els nostres pacients es redueixen a: trobar el temps necessari, elegir bé les paraules i estar disposats a acceptar la càrrega de tenir cura permanent. El canvi d’actitud posa el seu èmfasi al concepte “estar disponible” i hauríem de començar a ensinistrar els nostres estudiants de manera que siguin capaços d’ajudar als seus pacients sense les ansietats que encara experimenten  les generacions de metges que els han precedit”.   ( Editorial. The Lancet, 1980 (2/agost) : 245. citat a : Bayés, R. Psicología oncológica. 2ª ed. Barcelona 1991. Martínez Roca ed.)

Intento acostar-me a l’actitud que defensaven els que van escriure aquest editorial. Les pors que tenen els nostres pacients, també sovint les tenim nosaltres i fa que no sempre ho sapiguem fer prou bé . Però  els pacients  també m’ hi ajuden molt i, certament, m’han fet créixer, aprendre a compartir, aprendre a acompanyar i a estar al seu costat. Tots els pacients, els que han anat bé i els que no han anat bé. Per a tots i totes elles, el meu record i agraïment més profund.

I no tinguem por de parlar-ne!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s