Mai no és fàcil

Sabem que ens hem de morir.

I també sabem que la mort arribarà a tots els que ens envolten.

I nosaltres, els metges, sabem que haurem d’acompanyar a persones i a les seves famílies en aquest tràngol.

I no és fàcil per a ningú.

No és fàcil quan els teus sentiments et poden fer més difícil ser-hi.

Quan es mor alguna de les persones que atens, es mor algú amb qui has patit, has rigut, has compartit molts moments de la seva vida i, especialment, alguns dels més difícils.

I, en el meu cas, que visc on treballo, amb altres hem compartit també vida social, compromís, lleure,…

I no es fa fàcil.

Sovint explico una pregunta que fa anys algú em van fer, en situacions complexes. “I, tu, com t’ho passes en aquests moments?” “Malament – vaig respondre- si no, hauria de canviar de feina, ja que voldria dir que no me n’adono del dolor que acompanyo”

Què hi podem fer en aquests moments de dolor, a vegades previst, a vegades que apareix amb traïdoria?

Només una cosa: Ser-hi i acompanyar.

Algú dirà que alguna cosa més i és cert: la medicina ens permet ajudar a un final de la vida amb menys dolor físic, però no ens evita el patiment de la consciència de la marxa i de la pèrdua.

I us haig de dir que els mateixos malalts i les seves famílies ens ajuden molt a ajudar.

Dins del dolor de les pèrdues haig de reconèixer que m’emociona constantment el que m’han ensenyat i m’ensenyen, fins i tot després, aquells que han marxat.

I els trobo a faltar i voldria donar-los les gràcies.

I com que no puc fer-ho a aquestes persones que ja no hi són, faig públic el meu agraïment per tot el que m’han donat elles i les seves famílies.

I espero que sempre sapiguem acompanyar-nos els uns als altres.

 

Advertisements

2 pensaments sobre “Mai no és fàcil

  1. Tothom ha de morir. Potser es una afirmació molt bèstia, però certa. Tant la gent que estimes com la que odies mor algún dia. Alguns ho fan de sobte i uns altres passen per la terrible experiència d’una agonia, una malaltia, etc. Això ho sabem tots i per suposat que fa pena, però la meva opinió és que hem de recodar els bons moments vivits amb aquesta persona. Plorar per un fet que és llei de vida no ajuda, ni a tu ni als que estan al teu voltant que mai no saben que dir per aconsololar-te…
    Però com dic jo sempre: aquesta és una opinió personal e instransferible…

  2. Retroenllaç: Acompanyar fins a la mort | Una mica més a prop

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s