SIDA: No ha desaparegut!

dia_mundial_lluita_sida_

El dia 1 de desembre se celebra el dia Mundial  de la Sida i és un bon moment per parlar-ne.

Quan va aparèixer la SIDA (Síndrome d’Immunodeficiència adquirida) l’any 1981 era una malaltia mortal de forma gairebé absoluta. Es calcula que han mort des del seu inici més de 40 milions de persones i que actualment hi ha uns 37 milions de persones que són VIH positius (és a dir infectats), la majoria infectats per relacions sexuals sense protecció. Continua llegint

Acompanyar fins a la mort

Una de tasques del metge de capçalera és acompanyar fins a la mort, una tasca que no es fàcil però, tot i això, és gratificant poder ser al costat per fer-ho menys dur per al pacient i per a la família.

Fa un any i mig ja parlava de les dificultats de viure la mort https://miquelreguant.wordpress.com/2013/09/08/mai-no-es-facil/#more-599

En aquesta entrada voldria explicar alguns conceptes que hi ha al voltant de la mort que, en la meva experiència, a vegades generen una certa confusió. Continua llegint

Què fem els metges de capçalera?

A vegades és difícil saber quina és la nostra feina i quin és el seu volum.

Una forma de veure quina és la nostra feina és saber les dades de les visites que hem fet. A primers d’any tenim les dades de l’any anterior. Però, certament, els números, les xifres, no diuen res sobre què hi ha darrere, només descriuen fredament dades numèriques de visites. Les dades reflecteixen només la part on tenim una interacció directa o indirecta amb els pacients. No  tenim, però, dades de les gestions que fem per a intentar coordinar l’atenció a l’hospital, la revisió de casos, les sessions de formació dins l’equip, l’estudi i formació fora de l’equip, ja sigui en versió presencial o en línia des de casa,… Continua llegint

Mai no és fàcil

Sabem que ens hem de morir.

I també sabem que la mort arribarà a tots els que ens envolten.

I nosaltres, els metges, sabem que haurem d’acompanyar a persones i a les seves famílies en aquest tràngol.

I no és fàcil per a ningú. Continua llegint

Càncer: parlem-ne!

Ahir vam fer una xerrada a Valls de Torruella amb la Carme Villanueva, metgessa del PADES sobre el tema del càncer amb motiu de la marató. Com vam comentar a la xerrada, s’associa massa càncer a mort, cosa que no és certa en un percentatge molt alt. Això fa que l’impacte de la notícia sigui molt fort.

La xerrada va ser molt participada i en un moment de la xerrada, vaig  llegir un editorial d’una  revista mèdica de l’any 1980 ( fa més de 30 anys) de com parlar del càncer.  L’escrit està adreçat als metges però crec que és útil compartir-lo i rumiar-hi tots, pacients i metges. Continua llegint

Fer de metge de capçalera

La crisi que ha portat a una obsessió de retallar pot portar més dificultats afegides a la meva feina. De fet ha comportat que alguns professionals visquin més malament i més angoixats la feina de metge. I pot ser comprensible. Ja actualment, les retallades em comporten sovint més hores de feina. També ara s’hi afegeix el patiment per l’agreujament de les llistes d’espera que empitjora l’atenció sanitària dels pacients.

Però crec que cal que mantinguem el nostre compromís ja que la nostra feina, fins i tot en condicions adverses,  com les actuals, és bàsica per a la gent.

Ara bé, tot i que he viscut moments pitjors que els actuals, em preocupa la sensació que els nostres governants ens poden portar a una situació semblant a la que vaig trobar, ara fa 33 anys, a l’inici de la meva feina: pacients de dues categories, recursos més limitats, sanitat pública desvalorada,…

Per tant, cal que tots, professionals i ciutadans, treballem fort i vetllem per reclamar i mantenir el sistema públic de salut que encara tenim i que ha arribat a un bon nivell de qualitat.

Però, què és fer de metge de capçalera per a mi?

És compartir i viure el dolor de les persones en les pèrdues de familiars que ja eren i són com família meva, és acabar la jornada ple de dubtes sobre si hauré fet bé o no alguna visita de les que tingut, és repassar, és ser accessible, és consultar amb altres metges quan calgui i moltes coses més. De forma ben breu és, malgrat les meves imperfeccions, ajudar a viure i morir millor a les persones.

Tants anys de relació continuada amb persones i famílies fa que haguem compartit petits malestars, pèrdues familiars, dols, angoixes, i també alegries quan alguna persona ha nascut. Hem compartit plors i hem compartit bones notícies. Totes formen part, amb el seu permís, de la meva vida.

Per tant, malgrat les circumstàncies adverses, no vull renunciar ni renunciaré al meu compromís amb aquestes persones fins que les forces, l’empresa i la salut m’ho permetin.

Elements per a reorganitzar l’atenció a les urgències a l’atenció primària

S’està fent propostes de canvis en l’atenció a les urgències sense que, aparentment, hi hagi un criteri clar. M’ha semblat necessari fer públiques algunes reflexions serenes sobre temes que crec que han de ser la base d’un bon sistema d’urgències de l’atenció primària. Aquestes idees no són només meves sinó també d’amics meus que en saben més del tema. Espero que siguin útils.

  • Pla funcional escrit:
    • En algun lloc i de forma pública cal que consti què cal fer, qui ho ha de fer, com ho ha de fer i  quan ho ha de fer. Caldrà adequar el pla en funció dels apartats que segueixen i tenint en compte que cal valorar els professionals i equips necessaris de forma flexible segons franges horàries. Un pla que plantegi tots els recursos comarcals o subcomarcals segons els casos però prou ampli perquè la resposta sigui més global i integradora
  • Equipament
    • Equipament per a l’atenció de les urgències.
    • Telèfons dels serveis d’urgències accessibles i amb cobertura.
    • Dotar els vehicles de GPS i telèfon mòbil amb sistema mans lliures.
    • Dotar els vehicles de material ja estandarditzat per a l’atenció de les urgències.
  • Confort
    • Confort en els espais d’espera per a les persones que van al servei.
  •  Accessibilitat
    • La població rural mai no tindrà una accessibilitat tan gran com la urbana però cal tenir en compte que aquest punt i el següent van en sentits oposats. Quan cada poble deia que tenia el metge sempre, no era cert del tot i no hi havia garanties de presència física constant (el professional també havia de comprar,…). Quan es redueix la proximitat, amb les agrupacions de pobles, fa que els professionals estiguin més lluny  i, per tant, cal extremar la garantia de presència contínua. Qualsevol reducció de proximitat és viscuda per la població com una pèrdua. I ho és. No ho és  tant i la percepció es va modificant si es garanteix una presència contínua al centre i una bona capacitat de resposta.
    • També cal garantir ratios raonables de temps. Crec que els documents i acords de l’ICS amb sindicats, parlen d’isocrones de no més de 30’.
  •  Garantia de la presència contínua
    • La garantia de presència constant d’un equip de guàrdia en un punt d’atenció continuada només pot existir si hi ha almenys dos equips (el nombre dependrà de l’extensió i població de la zona).  L’opció amb un sol equip empitjora l’accés del tot en no garantir que la persona que es desplaci al punt d’atenció continuada trobi algú que sigui al centre. Si l’extensió de la zona és més alta la possibilitat de tenir el centre tancat puja i farà que la població quedi desemparada i busqui alternatives més costoses per al pacient i per al sistema en anar directament a l’hospital.
  • Capacitat de resposta
    • La capacitat de resposta cal mesurar-la en temps fins a un domicili i també planificant opcions alternatives (equipaments en xarxa comarcal) en cas de circumstàncies especials.
  • Coordinació
    • Cal que en el pla funcional constin els mecanismes de coordinació amb tots els serveis sanitaris (transport sanitari, hospital) amb els cossos de seguretat (policia local, mossos) i bombers.