Com demanar el metge o l’infermer en cas d’urgència?

HORARI NORMAL (DILLUNS A DIVENDRES DE 8 MATÍ A 9 NIT)

Teniu dues opcions:

  • ANAR AL CENTRE DE SALUT, si us podeu desplaçar (entrada principal a Plaça Serradora)
  • TELEFONAR AL 938694007

NITS (9 NIT A 8 MATÍ, DISSABTES, DIUMENGES I FESTIUS)

Teniu dues opcions:

  • ANAR AL CENTRE DE SALUT (entrada darrera: carrer Pius Macià), si us podeu desplaçar. Hi ha un timbre:  els hi trobareu excepte si han sortit a fer un domicili.  Es posa un paper a la porta, dient-ho.
  • TELEFONAR AL 061

La invisibilitat d’un servei: Hi ha servei d’urgències!

Des de l’anada al nou centre, les urgències agrupen a les nits Súria i Cardona. Però al nostre CAP, el servei hi és 24 hores els 365 dies de l’any.

Sembla, però, que no hi siguin els meus companys i companyes a partir de les 8 del vespre, veient la foto.

Continua llegint

Atenció a les urgències: una petició

El 27 d’abril el conseller de Salut Boi Ruiz  va inaugurar oficialment el nostre centre de salut de Súria, el CAP Goretti Badia.

Després vam parlar amb ell i un grup de professionals li vam llegir el text que segueix que creiem que és d’interès per a tothom. El conseller es va  comprometre a trobar una solució abans de l’estiu.

Senyor conseller,

Podríem parlar de moltes coses però ens centrarem en la reordenació de les urgències.

La implantació va ser feta fa 7 mesos i tenim prou marge per a valorar el seu resultat.

S’ha reduït l’accessibilitat i, com a conseqüència d’això ha empitjorat la qualitat.

Malgrat el discurs oficial que no hi ha cap problema ens trobem que hi ha hagut moltes situacions preocupants:

  • molts viatges d’ambulància sense sentit (persona que ve al centre, persona que s’està morint,…)
  • informacions errònies: diuen  que no són al centre, quan hi són.
  • donar com a opció o atenció telefònica o ambulància i no l’opció de l’equip de guàrdia.
  • derivacions a hospital sense cap necessitat.
  • no valoració de pacients per part de l’equip de guàrdia en casos en què hauria calgut.
  • Errors d’enfocament diagnòstic secundari al fet de fer l’atenció telefònica.
  • Mobilització del recurs proper en darrer lloc, havent activat ambulància convencional i medicalitzada sense necessitat.
  • …  Continua llegint

On és el Centre de Salut de Súria?

Buscant per la xarxa m’he trobat a les webs oficials del Departament de Salut (Departament, ICS, Servei Català de Salut) alguns errors ja que en alguna encara hi consta l’adreça vella i alguns errors en els telèfons.

Repassem, doncs:

CAP Goretti Badia

Plaça Serradora s/n

Telèfon 938694007

Horari d’obertura normal: dies laborables de 8 a 20 hores

Horari atenció continuada: de 20 a 8 del matí els dies laborables, les 24 hores els dissabtes i festius

telèfon per a sol.licitud d’atenció en aquest horari (segons l’últim document del Departament):

  • 061 urgències
  • 112 emergències

 

Elements per a reorganitzar l’atenció a les urgències a l’atenció primària

S’està fent propostes de canvis en l’atenció a les urgències sense que, aparentment, hi hagi un criteri clar. M’ha semblat necessari fer públiques algunes reflexions serenes sobre temes que crec que han de ser la base d’un bon sistema d’urgències de l’atenció primària. Aquestes idees no són només meves sinó també d’amics meus que en saben més del tema. Espero que siguin útils.

  • Pla funcional escrit:
    • En algun lloc i de forma pública cal que consti què cal fer, qui ho ha de fer, com ho ha de fer i  quan ho ha de fer. Caldrà adequar el pla en funció dels apartats que segueixen i tenint en compte que cal valorar els professionals i equips necessaris de forma flexible segons franges horàries. Un pla que plantegi tots els recursos comarcals o subcomarcals segons els casos però prou ampli perquè la resposta sigui més global i integradora
  • Equipament
    • Equipament per a l’atenció de les urgències.
    • Telèfons dels serveis d’urgències accessibles i amb cobertura.
    • Dotar els vehicles de GPS i telèfon mòbil amb sistema mans lliures.
    • Dotar els vehicles de material ja estandarditzat per a l’atenció de les urgències.
  • Confort
    • Confort en els espais d’espera per a les persones que van al servei.
  •  Accessibilitat
    • La població rural mai no tindrà una accessibilitat tan gran com la urbana però cal tenir en compte que aquest punt i el següent van en sentits oposats. Quan cada poble deia que tenia el metge sempre, no era cert del tot i no hi havia garanties de presència física constant (el professional també havia de comprar,…). Quan es redueix la proximitat, amb les agrupacions de pobles, fa que els professionals estiguin més lluny  i, per tant, cal extremar la garantia de presència contínua. Qualsevol reducció de proximitat és viscuda per la població com una pèrdua. I ho és. No ho és  tant i la percepció es va modificant si es garanteix una presència contínua al centre i una bona capacitat de resposta.
    • També cal garantir ratios raonables de temps. Crec que els documents i acords de l’ICS amb sindicats, parlen d’isocrones de no més de 30’.
  •  Garantia de la presència contínua
    • La garantia de presència constant d’un equip de guàrdia en un punt d’atenció continuada només pot existir si hi ha almenys dos equips (el nombre dependrà de l’extensió i població de la zona).  L’opció amb un sol equip empitjora l’accés del tot en no garantir que la persona que es desplaci al punt d’atenció continuada trobi algú que sigui al centre. Si l’extensió de la zona és més alta la possibilitat de tenir el centre tancat puja i farà que la població quedi desemparada i busqui alternatives més costoses per al pacient i per al sistema en anar directament a l’hospital.
  • Capacitat de resposta
    • La capacitat de resposta cal mesurar-la en temps fins a un domicili i també planificant opcions alternatives (equipaments en xarxa comarcal) en cas de circumstàncies especials.
  • Coordinació
    • Cal que en el pla funcional constin els mecanismes de coordinació amb tots els serveis sanitaris (transport sanitari, hospital) amb els cossos de seguretat (policia local, mossos) i bombers.

Al setembre al nou centre: Ara sembla que sí. Un sentiment agredolç.

Sembla que finalment, almenys de paraula s’ha dit, que a mitjan setembre canviarem de casa i anirem a la plaça de la Serradora. Com ja comentava a l’entrada del març, una mica massa optimista ja que comptava ser-hi a l’estiu, és un fet excepcional . Aquest  nou centre ens permetrà fer l’atenció amb més comoditat.

A l’entrada de març parlava d’accessibilitat, certament físicament serà més accessible però la proposta de remodelació de l’atenció continuada, si es tira endavant, pot fer que en els moments de guàrdia sigui més difícil trobar l’equip perquè estigui més lluny.

Per tant, la millora en l’espai pot coincidir amb un empitjorament del servei, per decisió suprema, sense cap mena de diàleg.

Cal que lluitem fins al final per intentar impedir l’ampliació de la zona per a l’equip de guàrdia que portarà moltes més dificultats als que viuen a les dues àrees bàsiques, Súria i Cardona. Els de Cardona en són més conscients ja que l’equip físicament no estarà allà, fins i tot quan no hi hagi visites. Però, hi serà a Súria o serà perdut per les carreteres extenses de la zona?

Però, malgrat tot, intentarem ser dignes del nom del centre, la Goretti i mantenir l’esforç i compromís amb les persones.

A moments no serà fàcil, però entre tots hem d’aconseguir que el nou equipament sigui una eina per dinamitzar i millorar la salut i benestar dels vilatans.

Per a fer-ho caldrà l’esforç dels professionals que hi treballem i també l’esforç i ajut de tots els vilatans i entitats.

Senyor conseller: sap quina feina fem? Més sobre urgències

He llegit les declaracions que fa avui al diari El Periódico de Catalunya. No puc respondre a la sorpresa que em provoquem moltes de les seves afirmacions en alguns temes que obvio però sí  que voldria respondre a algunes que demostren que no coneix suficientment el que fem ni el patiment que hi ha darrera les demandes de les persones. No li comentaré si les decisions que ha pres a altres llocs són correctes però sí que vull parlar de les que afecten les persones que atenc perquè ho conec bé i la forma d’encarar-ho és superficial i desconeixedora de la realitat.

Fins el desembre de l’any passat he fet urgències durant més de 31 anys, a una zona dispersa que és ara l’àrea bàsica de Súria. Durant la nit (miri l’entrada anterior d’aquest bloc) no fem torn de nit sinó que treballem si cal i dormim si podem, ja que la jornada continua de forma normal l’endemà.

Diu dues coses que recullo textualment “Hem decidit el tancament definitiu de 22 punts d’urgències que atenien una mitjana de dues persones per nit”  i en un altre lloc diu “el que estem fent suposa una millora qualitativa per als ciutadans que en lloc d’anar a les quatre de la matinada a l’ambulatori a l’hivern podran rebre el metge a casa”

La mitjana (que a Súria no és molt més alta de 3  visites per nit, si no ha canviat) no diu que hi ha nits “meravelloses” i que hi ha nits terribles. No diu què és un número, una visita, una visita ha estat en aquests més de 30 anys,  posant exemples, una infecció urinària sense transcendència (visites curtes), un infart (visites llargues i tenses a l’espera de l’ambulància medicalitzada), un quadre psiquiàtric agitat (visites complexes, llargues i dures), un atac de pedra (la durada depèn de si calmem el dolor), persones en els últims moments de la seva vida (visites molt llargues i amb alta càrrega emocional). En podríem dir més però crec que és suficient.  Per tant darrera una sola visita hi ha un viatge, a vegades llarg i una visita que pot durar una hora.  I algunes només el viatge ja és una hora. No ho simplifiqui. I sense parlar de l’angoixa que ens provoquen algunes de les visites, que no fan fàcil intentar tornar a dormir.

I això s’ha fet a l’estiu, a l’hivern, amb fred,amb calor, a qualsevol hora de la nit i moltes a domicili, amb el nostre vehicle i amb algunes carreteres glaçades, a vegades, si vol més dades. Tot això, deixant el centre sense ningú per atendre qui vingués.  Per tant, això que promet ja s’ha fet durant tots aquests anys. Però què passarà ampliant la zona? El cansament  i l’angoixa dels sanitaris serà notable, però el de les persones que pateixen serà pitjor, per tant, almenys no parli de millora qualitativa per un tema que ja es fa i feia i que serà més difícil amb la reforma que ens afecta.

I no pensi que està davant un professional cremat, sinó un professional compromès amb la seva feina, governi qui governi.

Llegeixi el text que vaig escriure i publicar fa més de 3 anys :

Fer de metge (publicat a Regió 7 l’any 2008)

Fa temps que llegeixo alguns escrits plens de desencís sobre el fet de treballar a l’atenció primària, per motius ben diversos, però, entre altres, hi ha la sobrecàrrega assistencial i l’ús abusiu del sistema per part de les persones que atenem. Això em va portar a fer un escrit dins l’àmbit professional. Però, en veure que el debat s’ha ampliat a la població general, m’ha semblat que calia reproduir bona part de les reflexions fetes fa un mes. Aquest escrit no pretén donar respostes sinó aportar reflexions a partir d’una vivència molt  personal.

Fa més de 29 anys que treballo com a metge de capçalera, amb atenció continuada.

A la feina, tinc visites diverses de tota mena sense que normalment em senti agredit o maltractat.

Quan tinc algun incident amb alguna persona, intento en primer lloc, quantificar-ho: quants avui? Penso i sempre han estat una minoria.

I després penso si jo podia haver fet alguna cosa per evitar-ho. A vegades sí. I, a vegades penso que no i penso que la persona no ha estat correcta, però ha estat una persona, no LA GENT.

Sovint acabo la jornada cansat  i ple de dubtes sobre si hauré fet bé o no alguna visita de les que tingut. Aquesta angoixa va amb mi però també penso que, per altra banda, he acompanyat a persones que pateixen. Ja m’agradaria tenir resposta per tot, però no la tinc.

Penso, però, que, malgrat les meves imperfeccions, sóc un element que, a moments, ajuda a viure i morir millor a les persones.

També, és cert, vénen persones massa sovint a veure’m o vénen als 30 minuts de començar un episodi febril i aquest fet costa d’encaixar.

Però, qui n’és el responsable? La gent perquè té un accés fàcil?

Ja fa anys que el tenen, però abans, no s’angoixaven tant. Potser cal que pensem en els canvis que s’han produït i als quals tots hem col·laborat: sensació de mort vençuda, remeis per a tot,…

I veig que els sanitaris com a persones sovint actuem de la mateixa manera. Per tant el problema és més complex i tots ens n’hem de sentir responsables. Hem d’explicar molt bé que no tenim sempre solucions per a tot i que som mortals.

I si no tenim temps?

Potser en alguns casos tenim por de les visites repetitives si no donem resposta fàcil. Un exemple: la facilitat en donar antibiòtics als 30 minuts de la febre, que ho han fet metges, ha augmentat o ha disminuït les consultes?

Jo crec que ha augmentat les consultes, perquè ha fet que sembli que sempre hi ha tractament.

Però no val tampoc que els gestors pensin que tot ho podem reconduir des de la primària, nosaltres sols quan als hospitals es medicalitza massa sovint la consulta banal i s’utilitzen medicaments de l’última generació i quan des de les tribunes polítiques es promet més i més, fins i tot “prevenir la calor”.

Crec que necessitem i hem de sentir-nos contents de la nostra feina, fins i tot en condicions adverses i crec que puc dir als novells, que, n’he passat de més dures que les actuals.

Com he dit, porto més de 29 anys de relació continuada amb persones i famílies, anys en els quals hem compartit petits malestars, pèrdues familiars, dols, angoixes, i també alegries quan alguna persona ha nascut. Hem compartit plors i hem compartit bones notícies. Totes formen part, amb el seu permís, de la meva vida.

Quan vaig començar no hi havia pediatra i, actualment ja hi ha persones que eren infants i vaig visitar, que ja són mares o pares.

Per a mi no són pacients, clients, usuaris,… només són persones com jo, sense la meva sort de tenir salut, i a les quals haig d’atendre, perquè és la meva feina que, a més, tinc la sort d’haver triat voluntàriament i encara amb ganes de seguir-la fent.