Projecte essencial: una bona proposta

S’ha engegat fa unes setmanes el projecte Essencial. Afegint valor a la pràctica clínica,  una iniciativa de l’Agència d’Avaluació i Qualitat Sanitàries de Catalunya amb el suport de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques.

En la seva presentació diuen entre altres coses:  Continua llegint

Tots abusem?

Els missatges que s’estan donant de forma molt discreta però que comença a fer forat en algunes persones és que el sistema sanitari s’enfonsa pels abusos de la gent.
És veritat?
De cap manera! Evidentment hi ha persones, poques, que poden abusar del sistema sanitari, com hi ha persones que llencen menjar o compren compulsivament, o persones que s’aprofiten del seu càrrec de responsabilitat. Però, per aquest motiu no podem condemnar a la majoria, pacients respectuosos, pacients que pateixen, pacients que ploren,…
Em sembla que ja n’hi ha prou!
No pot ser que, al final sembli que estar malalt és un delicte.
Ara bé, certament hi ha excessos que hem fet tots i que podem reconduir entre tots:
• Entre tots hem medicalitzat la societat, tot sembla que sigui una malaltia: el dol, la menopausa,… Ja fa uns anys un grup de la societat catalana de metges de família hi va reflexionar en un document que es diu “Malats de salut” El podeu trobar a : http://www.camfic.cat/CAMFiC/Seccions/GrupsTreball/Docs/qualitat/suplement.pdf. Potser en aquell moment encara es veien les vaques massa grasses i no va tenir prou ressò.
Continua llegint

Viure amb pena

La pèrdua d’una persona estimada ens provoca pena i és normal que ho faci. Però sembla que els psiquiatres americans que fan la classificació de malalties mentals no ho tenen clar en els esborranys de la revisió que estan fent.

Això ha fet que, fins i tot la revista The Lancet, una revista mèdica de prestigi hagi fet un editorial  el 18 de febrer on els demanen que s’ho rumiïn bé.

Textualment ( amb  disculpes per imprecisió de traducció) diuen “La pena no és una malaltia, és més útil pensar-la com a part de l’ésser humà i una resposta normal a la mort d’un ésser estimat”

Ara bé, això no vol dir que no sigui dur de viure el dol. De fet, quan era petit, anar vestit de dol tenia molts inconvenients per algunes convencions socials però era útil per saber que aquella persona que vèiem vestida de negre, s’ho estava passant malament.

Per tant, cal acompanyar els que han tingut una pèrdua i saber estar al seu costat, però no ho convertim en una malaltia.

Com bé acaba l’editorial de la revista, “Per a aquells que estan de dol, els metges farien millor donant-los temps,  compassió, record i  empatia, que no pas  píndoles”