Gràcies!

Quan fa gairebé 37 anys vaig arribar a Súria poc em pensava que acabaria la vida laboral al mateix poble.

En el moment en què vaig començar a treballar a Súria, els recursos que teníem a la medicina pública eren només uns talonaris de receptes i de baixes. Res més.  I no és una exageració, res més!. Local, vostè mateix! va ser la resposta… Inicialment visitàvem en espais poc adequats,  tot i l’esforç i ajut de molta gent, però no n’hi havia d’altres, Pocs anys després, la pressió,  les gestions i l’esforç de l’Ajuntament i Generalitat van fer que, s’estrenés el primer centre de Salut ja fa 32 anys i des del 2011 el Centre actual. Els recursos materials i de personal van incrementar-se al llarg dels anys i va ser possible que s’atengués amb millors condicions a les persones de Súria i  el seu entorn.

Ara, és el moment de dir adéu, professionalment, a totes aquelles persones que he atès fins avui, persones a qui m’uneix una història, més curta o més llarga, compartida al llarg d’aquests anys,  intentant millorar el seu malestar a vegades amb més possibilitats, altres no tant i estant al costat de cadascuna d’elles. No sempre ho fas prou bé, de ben segur, però el que sí que sempre hi ha hagut és el compromís per estar al costat de la gent fent medicina pública, la medicina que no té colors ni categories, tot i que les darreres retallades ens ho han posat més difícil.

Repeteixo el que vaig escriure fa uns anys sobre què crec que és fer de metge de capçalera: És compartir i viure el dolor de les persones en les pèrdues de familiars que ja eren i són com família meva, és acabar la jornada ple de dubtes sobre si hauré fet bé o no alguna visita de les que he tingut, és repassar, és ser accessible, és consultar amb altres metges quan calgui i moltes coses més. De forma ben breu és, malgrat les meves imperfeccions, ajudar a viure i morir millor a les persones. Tants anys de relació continuada amb persones i famílies fa que haguem compartit petits malestars, pèrdues familiars, dols, angoixes, i també alegries quan alguna persona ha nascut. Hem compartit plors i hem compartit bones notícies. Totes formen part, amb el seu permís, de la meva vida.

Només us puc dir una sola paraula a tots  i totes: gràcies per tot!

Miquel Reguant i Fosas

Metge de capçalera

Acompanyar fins a la mort

Una de tasques del metge de capçalera és acompanyar fins a la mort, una tasca que no es fàcil però, tot i això, és gratificant poder ser al costat per fer-ho menys dur per al pacient i per a la família.

Fa un any i mig ja parlava de les dificultats de viure la mort https://miquelreguant.wordpress.com/2013/09/08/mai-no-es-facil/#more-599

En aquesta entrada voldria explicar alguns conceptes que hi ha al voltant de la mort que, en la meva experiència, a vegades generen una certa confusió. Continua llegint

Què fem els metges de capçalera?

A vegades és difícil saber quina és la nostra feina i quin és el seu volum.

Una forma de veure quina és la nostra feina és saber les dades de les visites que hem fet. A primers d’any tenim les dades de l’any anterior. Però, certament, els números, les xifres, no diuen res sobre què hi ha darrere, només descriuen fredament dades numèriques de visites. Les dades reflecteixen només la part on tenim una interacció directa o indirecta amb els pacients. No  tenim, però, dades de les gestions que fem per a intentar coordinar l’atenció a l’hospital, la revisió de casos, les sessions de formació dins l’equip, l’estudi i formació fora de l’equip, ja sigui en versió presencial o en línia des de casa,… Continua llegint

Fer de metge de capçalera

La crisi que ha portat a una obsessió de retallar pot portar més dificultats afegides a la meva feina. De fet ha comportat que alguns professionals visquin més malament i més angoixats la feina de metge. I pot ser comprensible. Ja actualment, les retallades em comporten sovint més hores de feina. També ara s’hi afegeix el patiment per l’agreujament de les llistes d’espera que empitjora l’atenció sanitària dels pacients.

Però crec que cal que mantinguem el nostre compromís ja que la nostra feina, fins i tot en condicions adverses,  com les actuals, és bàsica per a la gent.

Ara bé, tot i que he viscut moments pitjors que els actuals, em preocupa la sensació que els nostres governants ens poden portar a una situació semblant a la que vaig trobar, ara fa 33 anys, a l’inici de la meva feina: pacients de dues categories, recursos més limitats, sanitat pública desvalorada,…

Per tant, cal que tots, professionals i ciutadans, treballem fort i vetllem per reclamar i mantenir el sistema públic de salut que encara tenim i que ha arribat a un bon nivell de qualitat.

Però, què és fer de metge de capçalera per a mi?

És compartir i viure el dolor de les persones en les pèrdues de familiars que ja eren i són com família meva, és acabar la jornada ple de dubtes sobre si hauré fet bé o no alguna visita de les que tingut, és repassar, és ser accessible, és consultar amb altres metges quan calgui i moltes coses més. De forma ben breu és, malgrat les meves imperfeccions, ajudar a viure i morir millor a les persones.

Tants anys de relació continuada amb persones i famílies fa que haguem compartit petits malestars, pèrdues familiars, dols, angoixes, i també alegries quan alguna persona ha nascut. Hem compartit plors i hem compartit bones notícies. Totes formen part, amb el seu permís, de la meva vida.

Per tant, malgrat les circumstàncies adverses, no vull renunciar ni renunciaré al meu compromís amb aquestes persones fins que les forces, l’empresa i la salut m’ho permetin.