Acompanyar fins a la mort

Una de tasques del metge de capçalera és acompanyar fins a la mort, una tasca que no es fàcil però, tot i això, és gratificant poder ser al costat per fer-ho menys dur per al pacient i per a la família.

Fa un any i mig ja parlava de les dificultats de viure la mort https://miquelreguant.wordpress.com/2013/09/08/mai-no-es-facil/#more-599

En aquesta entrada voldria explicar alguns conceptes que hi ha al voltant de la mort que, en la meva experiència, a vegades generen una certa confusió. Continua llegint

Anuncis

Mai no és fàcil

Sabem que ens hem de morir.

I també sabem que la mort arribarà a tots els que ens envolten.

I nosaltres, els metges, sabem que haurem d’acompanyar a persones i a les seves famílies en aquest tràngol.

I no és fàcil per a ningú. Continua llegint

La infància i la mort: el tabú actual

Quan jo era un nen, tot allò relacionat amb el sexe era tabú, no sabíem gairebé res i tot era un misteri que calia descobrir d’amagat.
Ara el sexe ja sembla més normalitzat, els infants saben que no vénen de París i moltes coses més.
Però, massa sovint, quan es produeix una mort a casa, els petits en són apartats com si no poguessin parlar de la mort.
Té algun sentit, fer-ho?
La mort és inevitable i tots hi toparem algun dia i l’ hem viscut i viurem en el nostre entorn de manera més o menys  dura, més o menys tràgica, més o menys precoç, però la mort ha estat sempre acompanyant-nos.
Per tant, quan decidirem que un infant pot encaixar una mort?
Hi  ha algun moment que la mort sigui agradable o acceptable? Probablement no ni per als adults ni per als infants.
Però als infants, com a nosaltres, se’ls mor l’avi, l’àvia, el pare, la mare, un amic, un familiar d’un amic…
L’infant ha de créixer sabent tot el que hi ha al voltant de la vida. Per tant, han de saber-ho i han de compartir-ho amb els més propers sense cap mena de por. Segons l’edat, entendran més o menys però hauran sentit i compartit que aquella persona s’ha mort. No podem dir-los que “ha marxat” o altres verbs amb doble sentit que li faran menys comprensible.
I, un cop coneixen la mort, deixar-los que triïn què volen fer.
És que veuran males cares i plors? I què poden veure, si no, quan es mor algú?
No compartim amb ells els moments dolços? Han d’aprendre que la vida ho té tot: moments meravellosos però també moments molt durs i tristos.
Amb calidesa, la mateixa que ens hem de donar entre els adults, amb la companyia que ens puguem donar, però no els amaguem el fet més segur de la vida, la mort.